CONCEPTES

-El llenguatge és la facultat de poder comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi determinat de signes interpretable per a ell. Per això, el llenguatge té un aspecte individual i un aspecte social. Atenent al sistema de signes a disposició de la capacitat comunicativa de l’home, signes que poden ésser de natura diversa, segons els sentits que els poden copsar, hi pot haver moltes menes de llenguatges: auditiu (o, correlativament, parlat), visual, olfactiu, tàctil, etc. Es dóna llenguatge sempre que dos individus, havent atribuït convencionalment un cert sentit a un acte determinat, l'executen amb finalitat de comunicar-se entre ells.

Per tant, el llenguatge és la capacitat comunicar-se utilitzant un sistema de signes. Aquesta capacitat es pot expressar mitjançant qualsevol art: música, dansa, dibuix, escultura, etc. Una llengua o idioma n'és una representació particular no artística. En matemàtiques i informàtica s'utilitzen també llenguatges formals pràctics, com la lògica o algun llenguatge de programació.

Tres disciplines estudien bàsicament el llenguatge: la filologia (que també s'ocupa de les llengües concretes), la filosofia i lasemiòtica.

-La semiòtica i semiologia és l'estudi dels sistemes de signes, especialment en relació al llenguatge, però amb conseqüències en altres àrees de les ciències socials on les qüestions d'interpretació són de gran importància.

Les teories que apliquem al disseny gràfic i a la comunicació visual procedeixen del estudi de la ciència, coneguda com a semiologia a Europa i semiòtica a Estats Units

La nova ciència va ser postulada a principis del segle XIX per Ferdinand de Saussure (1875-1913), un professor suís de lingüística. Els principis fonamentals actuals de la semiòtica van ser escoltats pels alumnes de Saussure en un curs de lingüistes impartit a la Universitat de Ginebra entre 1906 i 1911. Saussure va morir el 1913 sense publicar les seves teories. Però els seus alumnes les publicaren el 1915 amb el títol de Curs de lingüística general.

Abans de Saussure els estudis del llenguatge s'ocupaven sobretot de l'ús històric de la llengua. En les etapes inicial la lingüística va intentar explicar els signes imaginant-los com descripcions d'una sèrie de gestos, accions i sensacions. Els lingüistes s'ocupaven de l'estructura del llenguatge sense tenir en compte la seva relació amb la ment.

Abans del curs a Ginebra Saussure també es dedicava a l'estudi de la llengua, però no estava satisfet, així que va canviar completament la forma d'enfocar la qüestió i va considerar la llengua com un sistema de signes, la seva teoria es centrava en el llenguatge i el seu model es basa en les paraules com a signes.

Per la mateixa època, un filòsof nord-americà Charles Sanders Peirce (1839-1914) estava realitzant un estudi paral·lel dels signes, al que va denominar semiòtica. Peirce va ser reconegut com a fundador de l'escola de semiòtica nord-americana. Peirce es va preocupar de la manera en que donam sentit al món que ens envolta. Per Peirce no totes les persones interpreten un signes de la mateixa manera depèn molt de l'experiència cultural que la persona té sobre l'objecte a representar.

Segons Peirce la semiòtica és la que hauria d'incloure a les altres ciències que tracten dels signes en determinats camps d'ús o del coneixement. Aquest pensament és coherent amb el fet que la semiòtica es planteja com la ciència bàsica del funcionament del pensament, intentant respondre a l'interrogant de com l'ésser humà coneix el món que ho envolta, com ho interpreta i com crea coneixement i ho transmet. Per això, la semiòtica ha arribat a ser plantejada com la ciència de les ciències rivalitzant amb l'epistemologia.

La gran diferència entre els dos estudis és que Saussure era exclusivament un estudi lingüístic, mostrava poc interès en el paper del lector en el procés. Per Peirce el lector tenia un paper fonamental.

Hi ha tres àrees principals dintre la semiòtica o semiologia: els signes, la forma com s'organitzen en sistemes i el context on apareixen.

-Diglòssia: En lingüística, la diglòssia és una situació que es dóna quan, en una societat donada, hi ha dues llengües relacionades de forma propera, una de prestigi alt, que s'utilitza generalment pel govern i en texts formals, i una de prestigi baix, que és normalment la llengua vernacla parlada. El llenguatge de prestigi alt tendeix a ser el més formalitzat, i les seves formes i vocabulari sovint interfereixen el vernacle, tanmateix sovint en una forma canviada.

La situació sociolingüística és formalment de diglòssia quan la llengua dominada és majoritària en els estrats amb menys poder i prestigi de la societat, mentre que l'altra és pròpia de la classe o grup dominant, així com de l'exercici del poder administratiu.

Els membres de la classe inferior poden o bé acceptar que les llengües tenen funcions diferents i emprar-les segons la situació, o bé emprendre un procés de naturalització cap a la llengua dominant, assumint-la per a totes les situacions i emprant la llengua dominada només de manera residual. En aquestes situacions, la transmissió intergeneracional de la llengua dominada sempre és complicada i perd parlants a cada generació.

Es produeix un conflicte lingüístic cada vegada que els parlants de la llengua recessiva volen transcendir els límits imposats i normalitzar-la perquè ocupi el mateix lloc que la llengua dominant.

-Una llengua o idioma: és un sistema de comunicació (verbal o signal) propi d'una comunitat humana. Tot i que sovint s'empren erròniament com a sinònims, no és el mateix una llengua o idioma que el llenguatge, la capacitat humana general.

Tota llengua intenta representar el món mitjançant les paraules i la seva combinació en frases. Les regles de combinació, la formació de nous mots i el que ells signifiquen, són l'objecte d'estudi de la lingüística. Les llengües naturals, a diferència de les artificials o llenguatges formals, presenten sovint ambigüitats, ja que reflecteixen la manera de veure el món d'un grup de parlants.

No hi ha cap definició acceptada universalment per decidir què és una llengua i què no ho és (i és una variant o dialecte). És per això que la taxonomia de les llengües és sovint conflictiva i polèmica. Alguns exemples són: danès i noruec; gallec i portuguès; o fins i tot alguns parlars èuscars (roncalès) que algunes escoles afirmen que no pertanyen al basc. En el cas de la diferenciació del valencià i el català la polèmica tan sols existeix a nivell polític, car tota la comunitat científica està convençuda que és una mateixa llengua. Aquestes polèmiques sovint tenen l'origen en la identificació de llengua i sentiment nacional o en la intercomprensió entre parlants.

En total hi ha unes 6000 llengües diferents, però es calcula que prop de la meitat desapareixerà durant el segle XXI, per la manca de transmissió generacional i pressió política d'altres idiomes. La disciplina que estudia las llengües és la lingüística.

El nombre d'idiomes generalment acceptat està entorn de 6.000, encara que el nombre d'idiomes actualment parlats és difícil de precisar a causa de diversos factors: En primer lloc, no hi ha un criteri universal que permeti decidir si dues parles amb cert grau d'intel·ligibilitat mútua, han de considerar-se dialectes d'un mateix idioma històric o dues llengües diferents. En segon lloc, hi ha àrees del planeta insuficientment estudiades per precisar si els grups humans presents en elles parlen realment la mateixa o mateixes llengües que altres grups humans més coneguts. Això s'aplica especialment a Nova Guinea; certes àrees de l'Amazons on existeix constància de més de 40 tribus no contactades; el sud-est del Tibet, oest de Nepal i nord de Birmània i una de les illes Andaman. En tercer lloc, de tant en tant es descobreixen parlants o persones que recorden alguna llengua que es pressuposava extinta, i que són capaces d'emprar-la en la seva vida quotidiana.

-La lingüística: és la ciència que estudia la llengua natural. Estudia totes les manifestacions de la parla humana, és a dir, l'estudi de la llengua en els vessants escrit i oral. En un sentit ampli la lingüística és l'estudi de les llengües humanes, analitzant el que tenen en comú i el que les diferencia. Un lingüista és, per tant, una persona que estudia les llengües. En un sentit més estricte, la lingüística s'oposa a la gramàtica tradicional en què aquesta última és normativa (o prescriptiva) mentre que l'altra és descriptiva. Mentre que la gramàtica jutja els enunciats en termes de l'adequació a una norma donada, la lingüística només descriu. El treball descriptiu es pot fer segons tres eixos principals:

Estudis en sincronia i diacronia: l'estudi sincrònic d'una llengua s'interessa només en aquesta llengua en un moment donat de la seva història, i a un sol estat. Per contra, estudiar una llengua —o una família de llengües o una àrea lingüística— és un estudi diacrònic que s'enfoca en la seva història i els canvis estructurals que ha patit;
Estudis teòrics i aplicats: la lingüística teòrica estudia la creació de les estructures que permeten la descripció individual de les llengües així com les teories que cerquen delimitar llurs constants universals;
Estudis contextuals i independents: encara que els termes que defineixen aquesta dicotomia no s'hagin fixat amb claredat, es pot definir de la següent manera: l'estudi contextual s'enfoca en les interaccions entre la llengua i el món, mentre que l'estudi independent considera la llengua per si mateixa, independentment de les seves condicions exteriors.

Dins del camp científic, un lingüista és un terme que s'utilitza per descriure algú que investiga sobre el terreny o empra metodologies pròpies de la lingüística per estudiar grups lingüístics o llengües en particular. En un sentit més popular, aquest terme també s'utilitza per referir-se a persones que parlen diversos idiomes amb fluïdesa.

-Fonètica: La Fonètica és una disciplina particular de la lingüística que estudia la realització dels fonemes en totes les alternatives analitzables. La fonètica general estudia els problemes teòrics plantejats per la relació entre sons i fonemes i complementa la investigació fonològica. La fonètica instrumental o experimental classifica els fonemes com a conjunts de trets constitutius mitjançant les dades fornides pels aparells de recerca. Si la recerca es produeix sobre el treball fisiològic del parlant quan emet sons, la branca corresponent és anomenada fonètica articulatòria o genètica. D'altra banda, l'estudi dels trets físics de les emissions fòniques determina la fonètica acústica o genèmica. Finalment, si s'orienta cap a la recepció de l'oient, és anomenada fonètica auditiva.

-Fonologia: és una disciplina particular de la lingüística que estudia el valor funcional dels sons en les llengües. Estableix quins són els fonemes d'una determinada llengua, és a dir, els sons distintius que serveixen com a trets bàsics per diferenciar unes paraules de les altres. També estudia els fenòmens de contacte entre els sons i la seva constitució en síl·labes, mots, sintagmes i l'expressió o, en termes fonètics, l'emissió fònica normal limitada per dues pauses, investigant alhora els trets (anomenats suprasegmentals) susceptibles de comportar una modificació significativa quan es commuten: la durada, la intensitat i el to, dels quals cada llengua fa un ús particular.

-La Morfologia: és una disciplina particular de la lingüística que estudia l'estructura interna dels mots. La morfologia estudia la faisó en què els morfemes es combinen per a formar els lemes, ja sigui per derivació (família lèxica) composició, flexió, redoblament o afixació.

-Sintaxi: Part de la gramàtica tradicional que estudia les relacions o funcions dels mots en la frase o oració; donat que la combinació dels mots per a constituir les oracions pertany al camp concret i il·limitat de la parla resulta gairebé impossible d'estructurar exhaustivament totes les combinacions possibles. L'únic que pot fer la gramàtica és donar algunes regles bàsiques sobre l'estructuració de les oracions, que ja tenia en compte la gramàtica tradicional i que ha subratllat d'una manera especial la moderna gramàtica generativa. De la posició, la relació i la funció dels mots que poden constituir aquests elements sintàctics bàsics sorgeix llur classificació en les distintes categories gramaticals fonamentals, anomenades parts de l'oració.

-La Semàntica: és una disciplina particular de la lingüística que estudia la paraula, concretament tot allò relacionat amb el seu significat. Analitza quins són els components del significat, com es transmet i la relació entre mots segons el que representen.

-La Pragmàtica: és una disciplina particular de la lingüística que estudia la llengua des del punt de vista de l'ús que en fan els usuaris. Un tret fonamental de l'estudi pragmàtic és la importància que hi adquireix el context com a factor essencial per a assolir la comprensió del significat. Per això, la pragmàtica s'ha relacionat sovint amb altres disciplines que tenen en compte aspectes socials com la sociolingüística, la sociologia i la psicologia.

-El fonema: és l'abstracció del so, és a dir, la realització ideal d'un so sense tenir en compte com es pronuncia realment en un context concret. Cada llengua té un nombre finit de fonemes, que actuen com a unitats mínimes per distingir significats entre paraules. Així en català la S sorda /s/ i sonora /z/ són fonemes, ja que distingeixen per exemple les paraules rosa (flor) i rossa (de cabells clars), mentre que en castellà aquesta distinció és una simple variant i no un fonema. Els fonemes es poden transcriure emprant l'alfabet fonètic internacional (API -per les seves sigles en anglès-), i constitueixen l'objecte d'estudi principal de la fonètica, una de les branques de la filologia.

Els fonemes no són sons amb entitat física, sinó abstraccions mentals o abstraccions formals dels sons de la parla. En aquest sentit, un fonema pot ser representat per una família o classe d'equivalència de sons (tècnicament anomenats fons), que els parlants associen a un so específic durant la producció o la percepció de la parla. Així per exemple en català el fonema /d/ [+obstruent, +alveolar, +sonor] pot ser articulat com oclusiva [d] a principi de paraula o després de nasal o pausa llarga, però és pronunciat com una consonant aproximant [δ] entre vocals o entre vocal i líquida, així /dada/ es pronuncia [daδa] on el primer i tercer so difereixen en el grau d'obstrucció encara que són similars en una sèrie de trets, els propis del fonema.

-La sociolingüística: és la disciplina que analitza la relació entre la societat i el llenguatge; tant en la manera com una comunitat adquireix i usa la llengua com en els trets culturals, socials, ideològics i econòmics que es poden deduir del discurs.

La sociolingüística s'ocupa tant dels usos lingüístics efectius, conscients i inconscients, com dels simbòlics (connotacions, valors i actituds) estudia els canvis estructurals que són l'objecte de la lingüística històrica i, a més, tracta d'explicar el perquè d'aquests canvis, mentre que la lingüística estricta es limita a la descripció de la forma.

BLOC 1:CONTACTE DE LLENGUES

1-HISTÒRIA SOCIAL: PANORAMA HISTÒRIC DEL CONFLICTE DE LLENGÜES AL PAÍS VALENCIÀ

Naixement i expansió del s. VIII AL S. XIV

-Consciència de la nova llengua.
Documents escrits i primeres denominacions.
- L’expansió geogràfica del català:
L’expansió mediterrània.
L’expansió peninsular.
-La Cancelleria Reial.
La creació d’un model de prestigi.
-La formació de la tradició literària catalana.

ETAPES D’ESPLENDOR S. XV

1. La plenitud de la producció literària.
La valenciana prosa.
La desoccitalització lírica.
2. La llengua en els àmbits no literaris.
3. Bases històriques de la castellanització: el canvi idiomàtic.
El procés de substitució lingüística

DECADÈNCIA:

El terme decadència fou encunyat per designar l’etapa de l’inici del procés de substitució lingüística en oposició a la Renaixença, on la llengua recupera els seus usos cultes.

-CAUSES POLÍTIQUES, SOCIALS I CULTURALS DE LA SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA:

En primer lloc, en la primera meitat del segle XVI va tindre lloc un desmembrament social,polític i cultural dels països que formaven la Corona d’Aragó. Per aquest motiu, va haver-hi una pèrdua de poder polític.

Per altra banda, l’expulsió dels moriscos al segle XVI, originà que València perguera una gran quantitat de població, la qual va ser repoblada pels castellans.
Finalment, altra causa de la decadència del català, fou que les editorials de Barcelona i València, deixaren de publicar en català per la poca demanda, publicant a soles en castellà, a més de què encara es feia ús del llatí a l’àmbit culte.

Tot això, va ser la causa de la pèrdua de la consciència lingüística del català deixant el seu ús en la parla privada i col*loquial i deixant el castellà als àmbits públics.

Açò, va tindre repercussions, en el cas del País Valencià, antigament, si algú dels valencians que es trobaven en aquesta terra, es posava a parlar en castellà, tots els altres s’enfurien contra ell, dient-li que parlés en sa llengua; és ara tant al revés, que quasi en totes les juntes es parla en castellà. I encara ha arriba aquest costum a introduir-se tan estretament, que no sols es fa particular estudi en procurar saber la llengua castellana, però també en oblidar la valenciana, per la molta abundància que hi ha de subjectes que els pareix que tota la seua autoritat consisteix a parlar en castellà.

També, el català es va dialectalitzar molt més i aparegueren els noms de “llengua mallorquina”, “llengua catalana” i “llengua valenciana” per primer cop.

En la Guerra de Successió a la corona d’Espanya (1704-1714) els territoris de l’antiga corona d’Aragó prengueren partit a favor de l’arxiduc Carles i lluitaren al costat de les potències aliades. Per això, després de la derrota, Felip V promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual es perderen Menorca i Sardenya, i les institucions pròpies: El català va ser exclòs de la legislació i de l’Administració de justícia i municipal, de l’ensenyament i de la documentació notarial i de comerç.

Espanya esdevenia un estat uniforme, amb un fort centralisme i els funcionaris castellans s’instal·laren a les terres catalanoparlants.
Tot això, va originar que els catalanoparlants d’aquesta època anaren interioritzant un comportament diglòssic segons el qual s’expressaven col·loquialment el català i empraven el castellà en situacions de projecció pública.

Aquesta pauta diglòssica arribarà a estar tan arrelada en els parlants que, a final del segle XIX i, fins i tot en el segle XX, obstaculitzarà el redreçament dels usos cultes de la llengua.
Amb tot, hi hagué erudits que estaven preocupats per la situació del català i en cantaven les excel·lències com a llengua. Van escriure estudis d’ortografia, diccionaris, edicions de clàssics… en català.

En el Renaixement i el Barroc, el català va finalment, també va viure una etapa de decadència pel que fa a la literatura culta. Com que les classes altes es castellanitzaven, els escriptors preferien escriure en castellà per a aquest públic.
-L’adstrat francès ens ha deixat paraules com: beixamel, biberó, bidet, buffet, silueta… el sufix -ATGE.
-L’adstrat castellà i amerindi ens ha deixat paraules com: borratxo, broma, burro, buscar, llàstima… (l’adstrat amerindi arriba a través del castellà, a partir del descobriment d’Amèrica: canoa, huracà, mico, lloro, tauró…).

RENAIXENÇA

L’inici de la Renaixença se sol situar simbòlicament amb la publicació de L’oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau.

Coincident amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tot Europa, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l’ús literari del català. Llengua i Nació s’identificaven i s’exalçava el passat medieval i la cultura popular.

Així doncs, es passa de la diglòssia lingüística de la primera meitat del segle (castellà: a la vida oficial, premsa, ciència, ensenyament; i català: a la vida privada, la poesia, la cançó, els acudits…) al desvetllament del catalanisme polític de la burgesia, i la presa de consciència que la llengua pròpia també pot ser culta: el català entrà en la poesia d’autor, el teatre, la novel·la, la vida pública, etc.

En acabar el segle XIX la perspectiva literària i sociolingüística, pel que fa a la nostra llengua, havia canviat rotundament en comparació als segles anteriors:
- S’havia trencat amb el decadentisme dels segles anteriors.
- S’havia recuperat la literatura culta.
- S’havia iniciat l’elaboració de treballs lingüístics bàsics, necessaris per dur a terme el procés de normalització i la posterior normativització del català.

També, la participació d’escriptors de tot el domini lingüístic en els certàmens de Barcelona, Mallorca i València afavorí la represa de la consciència de la pròpia identitat, que no sols afectava la llengua, sinó també altres manifestacions de la cultura.

SEGLE XX
1. Inici del procés de normativització.
2. La consciència de normativitzar el català.
3. La normalització.
4. Ús de la llengua a tots els àmbits d’ús.

2-ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

La llei d’ús també té en compte la presència de la llengua als mitjans de comunicació. Un projecte de normalització ha de parar molta atenció al mitjà de comunicació més influent i que arriba més directament als ciutadans com és, en primer lloc la televisió i, en segon lloc, la ràdio.

En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població i tant és així que proporcionen cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral, de la qual han de fer ús a les seues graelles de programació.

A la comunitat valenciana hi ha dues cadenes, Canal 9 i Punt dos. La primera usa el valencià fonamentalment als informatius i als programes juvenils i infantils, mentre que la segona, és pràcticament tota en valencià però amb molt poca audiència perquè té una programació menys atractiva, amb reportatges i pel·lícules doblades al valencià però d’escàs interès.

Així doncs , encara queda molt de camí per aconseguir programes de qualitat i en valencià, tot i que no es pot oblidar les emissores de radi i televisió locals i comarcals que s’esforcen per aconseguir amb poc de pressuposts una televisió en valencià.

Pel que fa a la premsa, solament tenen de tirada diària els periòdics publicats a Barcelona l’Avui i El periòdic de Catalunya.

Encara no comptem amb un diari fet des de la nostra comunitat totalment en valencià, tot i que està el Punt, periòdic setmanal a l’àmbit comarcal.

La revista El temps, setmanari que ve publicant-se des de 1984 amb rigor periodístic i amb difusió tant a les comarques valencianes com a Catalunya i Balears, ja que presenta prou informacions sobre les terres catalanoparlants. També la revista mensual Saló es fa en valencià i és molt interessant des del punt de vista cultural.

TÍTOL TERCER. De l’ús de valencià als mitjans de comunicació social

Article 25.

1 . El consell de la Generalitat Valenciana vetlarà perquè el valencià tinga una adequada presència a les emissores de ràdio i televisió i altres mitjans de comunicació gestionats per la Generalitat Valenciana, o sobre els quals aquesta llei tinga competència ,d’acord amb el que disposa la present Llei.

2 . Impulsarà l’ús del valencià a les emissores de ràdio i televisió.

3 . Fomentarà quantes manifestacions culturals i artístiques es realitzen en les dues llengües, tot rebent consideració especial les desenvolupades en valencià.

4 . La Generalitat Valenciana recolzarà quantes accions vagen encaminades a l’edició, desenvolupament i promoció del llibre valencià, i tot això sense menyscabar la llengua utilitzada, però amb un tractament específic als impresos en valencià.

L’ENSENYAMENT

La introducció de l’ensenyament del valencià a l’escola púbica i privada té com a objectiu igualar el nivell de competència lingüística en valencià i castellà.

Legalment, en acabar l’ensenyança obligatòria, l’alumnat deu conéixer per igual, ambdues llengües.

La Llei Orgànica d’Ordenació General de Sistema Educatiu, aprovada anys més tard per a tot l’Estat, també contempla el mateix nivell de coneixement per a les diverses llengües de les Comunitats Autònomes, entenent que, de manera progressiva, s’arribarà a adquirir unes capacitats d’usar-la, després de la primària; de comprensió i expressió, després de la secundaria, i domini d’ambdues llengües, després del batxillerat

El camí que es contempla per arribar a aquesta situació de domini de les dues llengües en l’escola valenciana, s’anomena educació bilingüe, i té tres vies o programes:

- PROGRAMA D’ENSENYAMENT EN VALENCIÀ (PEV), el valencià és la llengua d’instrucció amb la qual aprenen totes les matèries, alhora que van aprenent el castellà. S’aplica en la primària per a valencianoparlants, fonamentalment, però en la secundaria s’aplica indistintament.

- PROGRAMA D’IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA (PIL), està pensat per a l’alumnat castellanoparlant que ha optat per un ensenyament en valencià, aprenen la seua llengua d’una manera formal i el castellà s’incorpora a partir del 1er o 2n cicle de primària, d’aquesta forma arriben a la secundaria en un ensenyament en valencià

- PROGRAMA D’INCORPORACIÓ PROGRESSIVA (PIP), pensat per a les zones de predomini lingüístic castellà, on s’aniran afegint gradualment àrees en valencià. A partir del tercer curs de primària serà l’àrea del coneixement del medi natural, social i cultural la que s’anirà introduint i així fins arribar a l’ESO que hauran de tenir, almenys dues àrees no lingüístiques en valencià.

El govern valencià també s’ha de preocupar perquè el professorat amb el nivell de coneixement lingüístic necessari per poder impartir les seues classes en valencià, i amb aquesta finalitat programa anualment plans de formació per atorgar la participació lingüística.

3.ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ AL PAÍS VALENCIÀ

El sistema comunicatiu valencià (SCV) té les primeres empremtes, quant a la seua configuració actual, en els successius intents de premsa democràtica durant els anys seixanta i setanta del segle xx, i els programes de ràdio en valencià 1 que aparegueren en aquells anys

La situació era de subdesenvolupament del país quant a premsa i la inexistència de l’opinió pública característica dels règims democràtics.

Quatre diaris, pertanyents a la cadena governamental Prensa del Movimiento –Levante (València), Jornada (València), Información (Alacant) i Mediterráneo (Castelló) –, i un diari de propietat privada, Las Provincias, l’únic diari que Franco no va tancar el 1939 en prendre València

Els diaris Al Dia (1966) i Primera Página (1968-1972), i les revistes Gorg (1969-1972), La Marina (1973) i Turia (1964 fins avui), foren els principals exponents de les conflictives relacions amb les autoritats de l’època i significaren una renovació de les pràctiques periodístiques tenallades pel règim, tot i la pobresa de recursos tècnics i financers.

Obriren el camí per als intents de més envergadura que arribarien amb la democràcia i constituïren la primera escola de periodisme allunyada del servilisme dominant.

— Al seu torn, cal destacar el paper que va tenir la premsa clandestina.

— A partir de l’any 1962, hi ha un creixement progressiu d’aquests mitjans que esdevenen espais d’informació, reflexió i formació política, i també d’agitació en la difusió de consignes contra el franquisme.

-L’herència del franquisme:

No hi va haver, al seu moment, una relació successiva entre democratització política i democratització als mitjans.

Així, es varen mantenir intactes moltes esferes i funcions del sistema comunicatiu de la dictadura que, de fet, resultaven incompatibles amb la democràcia.

-1976:

Convé assenyalar que el desenvolupament de la ràdio i de la televisió és superior al de la premsa escrita, la qual cosa té una gran importància quant al procés d’influència comunicativa que es desplega en aquell moment històric.

La mort del dictador no marca una frontera clara, un abans i un després, pel que fa als mitjans de comunicació.

Tot i això, s’hi esdevenen canvis importants, juntament amb el manteniment de l’estructura comunicativa franquista.

-La premsa valenciana:

La premsa de Madrid, sobretot el diari El País, concentra la major part de les vendes i és escassa la incidència de la premsa de Barcelona (6.000 exemplars l’any 79).

Les causes cal trobar-les en les insuficiències de la premsa valenciana:

En l’àmbit de la televisió, només hi ha una novetat important: les emissions diàries de mitja hora de l’informatiu Aitana (TVE), les quals prenen una volada professional i informativa desconeguda fins aleshores al País Valencià.

És quan s’introdueix l’ús del valencià en la informació televisiva i, en els continguts, allò que conten comença a reflectir els conflictes i els problemes de la realitat valenciana.

Aquesta experiència que s’havia iniciat l’any 1974 comença a tenir problemes greus a partir del 77 quan la «batalla de València» s’intensificava.

L’extrema dreta va passar a l’amenaça personal.

La situació va arribar en un punt que es veieren obligats a retirar els títols de crèdit que apareixien al final de l’emissió per tal de no facilitar als agressors la identitat de les persones que feien el programa i evitar així que les amenaces arribaren a altres companys de la plantilla.

Especialment vergonyant fou la persecució que va patir Eduard Sancho, director d’Aitana. Al remat, la dreta va guanyar. A les portes del referèndum de la Constitució, 1978, Eduard Sancho fou cessat i retornat a Londres com a corresponsal de TVE.

La Delegació de Cultura, exerceix una tutela directa i contínua sobre la informació d’Aitana.

L’orientació del programa canvia radicalment. Atracaments, incendis i successos en general omplen els continguts informatius amb les dosis pertinents de festes, esports i corregudes de bous.

A la ràdio, on tot continuava també inalterat, una escletxa s’obria l’any 1974 amb l’aparició del programa De Dalt a Baix. A Ràdio Peninsular, començava el primer programa íntegrament en valencià, amb cobertura sobre tot el País Valencià.

Amb uns continguts eminentment culturals, d’informació de llibres, actes culturals, novetats, entrevistes i una presència constant de la Nova Cançó, el programa que havia començat amb un quart d’hora al migdia es va fer de tres quarts d’hora.

Concursos intel·ligents, llistes d’èxits de cançons en català i un centenar de cartes diàries dels oients contribuïren al fet que el programa esdevingués un símbol.

Finalment, també a les portes del referèndum de la Constitució del 78, tal com havia passat a Aitana, aprofitant la integració de Radio Peninsular a RNE i atenent les enormes pressions dels sectors més reaccionaris de la ciutat de València, el programa desapareix.

-El conflicte sociopolític (1976-1982) i la confrontació dels media

Durant la transició política, es desfermarà una intensa lluita en què l’estatus que havien de tenir el valencià i el castellà, la reacció conservadora, defensa el valencià entès com a no català, s’instal·la en el regionalisme que permet mantenir l’statu quo, de reivindicació de les «tradicions» valencianes enfront dels «intents catalanitzants»; en suma, hi assistirem al paroxisme del «perill català». Mentre, des d’aquest sector, no s’hi fa cap retret al centralisme, sovint l’anticatalanisme s’expressa en castellà i no conté cap proposta en la línia d’impulsar l’ús social de la llengua.

El diari Las Provincias va manipular i mobilitzar els sectors més proclius a l’anticatalanisme sota la bandera del blaverisme, i els va usar com a força de xoc contra l’esquerra i el valencianisme per tal d’impedir-ne l’èxit.

La influència dretana i manipuladora d’aquest diari es prolonga fins als nostres dies i ha generat tota una escola de periodisme servil que impregna bona part dels productes mediàtics valencians i especialment les males pràctiques informatives de RTVV.

Els nous mitjans que apareixen en aquest període, limitats a la premsa escrita –la revista Valencia Semanal (1977-1980) i els diaris Diario de Valencia (1980-1982) i Noticias al Día (1982-1984)–, tot i el caràcter democràtic i renovador quant a l’impuls d’informació a la societat valenciana, resultaran molt insuficients per fer front a l’hegemonia mediàtica de la dreta on pervivien les plantilles, la ideologia i les pràctiques heretades del franquisme.

El paper dels mitjans en aquell conflicte, així com també la solució del pacte final a l’Estatut d’Autonomia cedint en totes les qüestions que impugnava la dreta, són trets claus en la interpretació del procés de construcció del sistema comunicatiu valencià

Dificultats en el llarg procés de posada en marxa de la ràdio i televisió autonòmiques (RTVV)

· Pervivència d’una marcada estructura provincial en la premsa escrita

· Manteniment de la penetració dels mitjans de Madrid

· Escassa o nul·la presència del valencià als mitjans de comunicació, excepció feta –i parcialment– dels mitjans propis de la Generalitat

· Els incompliments de la legalitat en l’ús del valencià en les emissores FM i, més recentment, en les televisions digitals.

D’altra banda, el temor o la negativa dels governants valencians a establir acords públics de col·laboració quant a política lingüística, cultural i comunicativa amb les comunitats autònomes de la resta del domini lingüístic seran una conseqüència de la permanència d’un conflicte que, amb alts i baixos, es prolonga fins als nostres dies.

-El procés de construcció del sistema comunicatiu valencià

— -La premsa

Es manté l’estructura provincial

La premsa de Madrid, actualment, representa més d’un terç de la difusió total de premsa de pagament.

La situació del català a la premsa diària editada al País Valencià gairebé no s’ha modificat en les darreres dècades. La seua presència és anecdòtica, ocasional i merament testimonial. El diari El País va iniciar la publicació setmanal d’un suplement cultural de quatre pàgines íntegrament en català.

Al seu torn, el Levante-EMV va començar a publicar una pàgina diària en valencià i ha incrementat substantivament les col·laboracions en valencià en el suplement cultural de cada divendres tot atorgant més atenció a la literatura catalana.

Quant a premsa no diària, setmanaris i mensuals, la majoria s’editen en castellà i tenen la seu a Madrid o Barcelona.

Pel que fa a premsa no diària en català, la publicació més rellevant és la revista El Temps, setmanari d’informació general que va començar el 1984 i que arriba fins avui. El Temps fou pioner en oferir la revista en edició electrònica accessible per mitjà d’Internet. La resta de revistes en català (Saó, L’Illa, Caràcters, El Contemporani, All-i-oli...) tenen una difusió reduïda i un caràcter especialitzat.

Les ajudes a la premsa en català foren ben minses durant els anys de governs socialistes. Des que el PP va arribar al poder de la Generalitat, no se n’ha concedit cap ajuda.

— - La ràdio

Els canvis que estructuraren el sistema radiofònic s’iniciaren al final de la dècada dels vuitanta del segle xx.

L’audiència general de ràdio al País Valencià s’ha contret en la darrera dècada amb l’expansió dels formats musicals digitals i Internet.

D’una audiència mitjana del 51,5 per cent per a l’any 2000 ha passat al 44,6 de l’any 2008.

El fort predomini de la programació en cadena, centralitzada des de Madrid i realitzada en espanyol, la concentració de l’audiència en les grans cadenes estatals, la incapacitat de la ràdio pública autonòmica per guanyar-se un espai suficient, el tancament de Ràdio 4 per part de RNE –emissora que emetia íntegrament en català amb programació de ràdio fórmula–i el desenvolupament precari i tardà de les ràdios municipals serien les principals causes que explicarien el baix nivell de presència del català a la ràdio, sota les quals, òbviament, rau el conflicte polític i lingüístic valencià amb el feix d’actituds contradictòries i d’indecisions polítiques .

Cal deixar constància que, pràcticament, no hi ha programes informatius en valencià en les emissores de les grans cadenes, és a dir, fins i tot els informatius locals o territorials són habitualment realitzats en espanyol. Finalment, les emissores on predomina l’ús del valencià en la programació són les ràdios lliures supervivents i les ràdios municipals. En general, l’ús del valencià s’ajusta a la realitat sociolingüística de l’àmbit de recepció.

— - La televisió.

La creixent competència entre les televisions va portar una obertura quantitativa i qualitativa i en una dura lluita pel mercat que esdevé la font principal de finançament

Els resultats en els continguts van ser d’una pèrdua ràpida de qualitat amb el predomini omnipresent dels programes d’entreteniment de baix cost i de les sèries i telefilms nord-americans, la disminució dels programes culturals i informatius o la seua expulsió a hores d’audiència baixa

L’oferta en català va començar, per a les comarques del nord del País Valencià, alhora que s’iniciaven les emissions regulars de TV3 (Televisió de Catalunya) l’any 1984.

Reforça la percepció social de la unitat del català, incrementa el prestigi del català al País Valencià en la mesura que demostra cada dia que és una llengua apta per a tota mena de continguts, des dels més populars fins als més elitistes, i prepara el camí per a la futura Televisió Valenciana.

El conflicte que apareix l’any 1989, quan Canal 9 va ocupar la freqüència d’emissió de TV3 i que va provocar el tancament temporal dels repetidors d’Acció Cultural per ordre governativa

Indubtablement, l’eix del sistema televisiu valencià, atesa la precarietat de les emissions específiques de TVE, el constitueix Canal 9-Televisió Valenciana, el qual va començar a emetre regularment el 9 d’octubre de 1989.

Les queixes per l’incompliment de la llei de creació, l’ús majoritari del castellà, els conflictes amb els actors de doblatge i les empreses valencianes d’audiovisuals constituïren els principals elements de crítica al model de televisió implantat.

Amb la reordenació del sistema televisiu per la implantació de la televisió digital terrestre, van sortir a concurs 14 demarcacions de TDT

Els 42 canals privats de TDT local disponibles van anar a parar, majoritàriament, a mans de grups de dreta i extrema dreta afins als PP, de caire estatal i sense presència anterior en la televisió local.

Les dues llicències autonòmiques foren adjudicades a Las Provincias i a Popular TV.

Mediamed, empresa creada a propòsit per al concurs de llicències, va obtenir llicència en 13 de les 14 demarcacions. El principal accionista de Mediamed és un dels implicats en la trama de corrupció Gurtel.

Els grups estatals que s’han introduït al País Valencià: Intereconomía, el grup El Mundo, Libertad Digital, Uniprex (Antena 3, grup Planeta), Vocento, grup COPE, no emeten programació pròpia, es limiten a connectar amb les emissions estatals de la cadena, incompleixen les obligacions de la concessió –25 per cent de la programació en valencià, 20 per cent d’obres audiovisuals autòctones, sis hores diàries i 48 setmanals de programes originals, i un 10 per cent d’obres europees. Cap grup estatal no ho està complint i haurien de tornar la llicència o ser tancats per la Generalitat.

Quant a la televisió local, l’any 2000 es va arribar al centenar de televisions locals. 102 emissores molt desiguals l’estructura de les quals anava des de les ben organitzades empresarialment, amb plantilles de 15 i 20 professionals contractats, a les petites finestres de les poblacions més menudes.

Si al principi dels noranta hi havia un clar predomini de les televisions públiques a l’espai local, ara la situació era ben diferent: 22 televisions públiques enfront de 77 televisions privades i 3 mixtes. Les principals conseqüències foren un marcat retrocés del valencià com a llengua de la televisió local –només les públiques en mantenen l’ús normal– i una proliferació d’espais de qualitat ínfima (tiradores de cartes, horòscops i xerrameques variades).

El retrocés lingüístic és enorme.

Quant a la llengua de la programació dels canals de TDT en emissió, al País Valencià el retrocés continua. Es manté l’aïllament entre els territoris pel que fa a compartir continguts.

4-CONTACTE DE LLENGUES:

BILINGÜISME, DIGLÒSSIA I SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA: REPERCUSSIONS EN L'ÀMBIT ESCOLAR

-L’estructura lingüística:és tot el conjunt de mecanismes interns de funcionament d’una llengua: fonètica(els sons), la fonologia(els fonemes), el lèxic, les regles ortogràfiques i les morfosintàctiques, etc.

Estudia per tant l’essència de la llengua.

També, podem dir que és l’objecte d’estudi de l’antiga gramàtica, de la lingüística tradicional i de la moneda lingüística.

-L’ús lingüístic: és el fet mateix d’usar una llengua en la practica per comunicar-nos socialment, són per tant, les relacions que hi ha entre llengua i societat i estudia les condicions d’existència d’una llengua.

-La sociolingüística: La sociolingüística és la disciplina que s’encarrega d’estudiar les condicions d’existència d’una llengua. Analitza l’ús lingüístic tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social.

Investiga les relacions entre l’estructura d’una llengua i el medi sociocultural on es practica i existeix. Té en compte totes les variables sociolingüístiques que intervenen en el procés de la comunicació: els àmbits d’ús d’una llengua, el territori on es practica, etc.

- El monolingüisme: El monolingüisme és l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat, podem trobar dos tipus:

• Monolingüisme individual: Té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual.
• Monolingüisme social: Es produeix quan en el context d’una determinada societat s’usa només una llengua com a moneda de canvi lingüística habitual.

-Llengües minoritàries: Tenen un nombre reduït de parlants. En el context europeu es consideren llengües minoritàries: català, suec, búlgar, danés, etc.
-Llengua minoritzada: És aquella llengua que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística.

Tots els seus parlants, es veuen a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per a viure-hi.

-Bilingüisme: són aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues.
S’ha parlat de tres tipus de bilingüisme: Bilingüisme individual, territorial i social.

- Bilingüisme individual: és la capacitat d’una persona d’emprar dues llengües.
• Segons el grau d’ús de la llengua: Passiu (l’entén però no la parla o no la vol parlar) i actiu(l’entén i també la parla).

• Segons el grau de domini de les llengües: Simètric (o ambilingüisme) si totes es coneixen igual i asimètric, si es domina més que les altres.

• Segons la motivació psicològica: Instrumental (per motius laborals o econòmics com pot ser l’aprenentatge de l’anglés al món actual) i integratiu (com per exemple els immigrants).

- Bilingüisme social: Es tracta de situacions on el bilingüisme individual (el poliglotisme dels individus) afecta col·lectius sencers que formen grups socials. S'usen dues llengües, que alternen segons unes normes d’ús establertes.

- Bilingüisme territorial: És aquell que trobem en un espai determinant dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.

-Diglòssia: situació en què cohesisteixen dues varietats d’una mateixa llengua, (varietat alta: A,i varietat baixa:B),es a dir, una llengua (A) ocupa els àmbits formals i l’altra (B) que ocupa els àmbits informals.

Trobem diferents situacions possibles tenint en compte alhora l’ocupació dels àmbits d’ús i la competència individual dels parlants:

• Diglòssia i bilingüisme: És el cas d’aquelles societats els membres de la qual són capaços d’expressar-se en dues llengües que exercissen funcions distintes.

• Diglòssia sense bilingüisme: És el cas d’aquelles societats on l’elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe.

• Bilingüisme sense diglòssia: És el cas dels que aprenen un segon idioma per voluntat pròpia. No incideixen els usos lingüístics de la llengua pròpia (aprendre anglés).

• Ni bilingüisme ni diglòssia: Seria la situació dels comunicants monolingües (els castellans de regions castellanoparlants) o estats monolingües (els islandesos, els portuguesos…)

-Substitució lingüística: Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació de la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o totalment un sistema en els diversos àmbits d’ús. Aquesta, sorgeix quan una llengua forastera (o dominant o expansiva) comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra, pròpia d’un territori (llengua dominada, recessiva o minoritzada.).Una vegada que una comunitat lingüística entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat, es dirigeix cap a la substitució o extinció de la llengua recessiva o pròpia.

El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seva substitució per la forastera (substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització.

Aquest procés, té dues etapes:

-Procés de bilingüització: És l'etapa més llarga. Les classes altes, les ciutats poblades, els joves... són els primers a adoptar la segona llengua, a més, aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.

- Procés de monolingüització de la llengua dominant: A poc a poc es va abandonant la llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la llengua A (dominadora).

Però tot això, presenta alguns problemes:

1. L'autoodi: Els que s’han passat a l’altra llengua i reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se i menysprear-lo.

2. Mitificació del bilingüisme: es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat, la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la dominant els amplia.

3. Creació dels prejudicis lingüístics: Són prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, etc.

4. Bilingüisme unidireccional: La llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i suficient.

-Normalització lingüística: és un procés de resposta al conflicte lingüístic, que pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seua desaparició.

Aquest procés, inclou dos aspectes:

1. La normativització(codificació de la llengua.
2. La intervenció sociopolítica, la política lingüística.

Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques:

1. Principi de personalitat: permet que un individu dispose dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobe.

2. Principi de territorialitat: només concedeix els beneficis públics d’una llengua, dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seua totalitat territorial.

-Política lingüística: és l’activitat que desenvolupa el govern sobre l’ús de les llengües.

Les seves intervencions poden ser:

1. Liberalisme: no s’intervé i es deixa que es desenvolupe el procés de conflicte lingüístic.
2. Dirigisme: Es publiquen decrets, lleis… Poden servir per mantenir l’hegemonia d’una llengua o per frenar-ne el procés de substitució.

BLOC 2. L'EDUCACIÓ PLURILINGÜE: MODELS I PRINCIPIS PSICOPEDAGÒGICS

1.FACTORS MÉS INFLUENTS EN L’ADQUISICIÓ D’UNA SEGONA LLENGUA:

• Input: aquest, és el bagatge lingüístic que rep una persona que està aprenent la llengua 2 a partir del qual pot extraure informació com pot ser regles, conceptes,etc., que aquest anirà assimilant.

Aquest, té una serie d’aspectes importants per a la seva assimilació, com la quantitat de temps que utilitzen o s’exposen a aquesta, aspecte que ajudarà a l'aprenent a anar adoptant la llengua, a la qualitat de l’imput ja que si l’ajuda de la recepció d’aquesta llengua és bona, s’anirà aprenent millor, com també el grau de domini del mestre d’aquesta llengua, serà una bona ferramenta per guiar a l’alumne en el seu aprenentatge.

• Intake: és la part de l’imput, es a dir els conceptes, regles, etc., que l’aprenent va seleccionant i assimilant a poc a poc.

• Output: és el resultat, del que ha après l'aprenent,es a dir, la producció de la llengua que fa l’alumne a com a resultat dels intakes que ha après anteriorment.Per a què l’alumne aprengui la segona llengua, i tots els seus aspectes lingüístics, és molt important la memorització d’aquests i la mecanització.

També podem dir, que als primers nivells d’edat, aprenen millor i més rapidament, i poden aprendre diferents llengües a pesar de què la seva estructura no sigui la mateixa, però aquestes tindran una gran relació, aspecte que ajudarà en l’aprenentatge d’unes segones llengües, ja que la primera llengua influeix en l’aprenentatge de la segona o segones.

• La interllengua: és un sistema intrapersonal i autònom, desenvolupat a la ment de cada parlant quan entren en contacte dues llengües, pel qual, els aprenents recreen la segona llengua ajudant-se i incorporant aspectes i elements de la seva primera llengua.

Aquest, és l’estructura en continua evolució de la segona llengua, es a dir, aquesta, és una gramàtica mental provisional en la ment de l’alumne que a poc a poc es va desenvolupant. També, es pot dir, que la interllengua, com el seu nom ens indica, es un sistema intermedi entre la primera llengua i la segona, la complexitat del qual va incrementant-se segons les etapes que vagi superant l’alumne, es a dir,a poc a poc, l’alumne anirà assolint vocabulari, conceptes,etc., segons vagi avançant en la segona llengua.

• Altres aspectes:

-La interllengua, és el concepte central del procés d’aprenentatge d’unes segones llengües.
-L’aprenentatge de la segona llengua, no segueix el mateix procés que el de la primera llengua, ja que en l’aprenentatge de la segona llengua es fa ús d’aspectes de la primera llengua, cosa que no es produeix en l’aprenentatge de la primera. Per això, podem dir que l’adquisició de la primera llengua no passa per l’etapa de la interllengua.

• Característiques personals de cada aprenent:

-L’edat dels aprenents és un factor molt important en l’adquisició d’una llengua, ja que pareix que els més xicotets aprenen millor la fonètica i els més grans tenen més facilitat en la sintaxi.
-L’aptitud front l’aprenentatge de la llengua, és un aspecte important, ja que si tens una actitud negativa per assolir la llengua, l’aprenentatge d’aquesta, és pitjor i més lent.
-La motivació, està molt relacionada amb els coneixements que s’han assolit, ja que si has après molt, et motives per aprendre més.
-L’autoestima, extraversió o introversió, ansietat o empatia, influeixen en l’aprenentatge de l’alumne.
-El mode en què es processa els coneixements sobre la llengua, determina l’evolució en l’aprenentatge d’aquesta segona llengua.
-Les estratègies de l’alumne, poden ser de memòria, cognitives,afectives, socials,etc.

• Deu idees bàsiques per a potenciar l’adquisició d’una llengua 2:

-L’adquisició d’una segona llengua es fa possible participant en intercanvis comunicatius de manera correcta i contínuament.
-La importància de la conversa genuïna és indiscutible en l’adquisició de la segona llengua.
-La comprensió, és la base per al desenvolupament de la llengua, el qual necessita l’ajuda de la parla de l’aprenent i l’escriptura,es a dir, la pràctica continua d’aquestes.
-En l’aprenentatge de l’alumne, el contacte amb els professors i companys és la Font indispensable i més eficaç.
-Hem de partir del que l’alumne vol dir, i això ha de ser la base del que dirà a continuació.
-Cal proposar temes que interessin als alumnes per a motivar-los.
-Hem d’evitar les pseudoconverses centrades en la forma i no en el contingut.
-El mestre ha de dominar les modificacions conversacionals.
-La correcció de la llengua per part dels docents, condiciona la parla dels alumnes.
-Si ajudem a què l’alumne pregunti dubtes, anirà aprenent millor.

2. MODELS D’EDUCACIÓ PLURILINGÜE

CONEIXEMENTS PREVIS:

¢ Llengua oficial: La llengua o idioma oficial d'un país és

l'idioma que s'adopta com a pròpia i preferent en les

negociacions entre el govern i el poble o entre aquell

país i d'altres. És la llengua de cada institució i normalment respon a la llengua històrica de la zona.

¢ Llengua cooficial: llengua oficial en un territori

juntament amb una altra o altres.

¢ Drets i deures lingüístics: llibertats i obligacions establides per llei.

¢ Llengua pròpia: és un terme jurídic que apareix en

diversos Estatuts d'Autonomia (p.ex. Estatut Valencià,

2006) com a sinònima de llengua històrica, vernacla o

tradicional d'un territori.

¢ Llengua primera: llengua familiar, llengua materna,

llengua mare, L1.

RESUM DE LES IMPLICACIONS DE L'ORDENAMENT JURÍDIC EN EL SISTEMA EDUCATIU VALENCIÀ.

• 1. El valencià és llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.

• 2. L'aprenentatge del valencià és obligatori en el sistema educatiu valencià.

• 3. Tots els alumnes han d'assolir un domini igual de les dues llengües oficials en acabar l'escolaritat obligatòria.

• 4. El sistema educatiu ha d'estendre l'ús del valencià com a llengua d'instrucció.

• 5. Tot el professorat ha de conèixer les dues llengües oficials de la Comunitat.

• 6. L'Administració educativa ha de garantir la disponibilitat de professorat competent suficient perquè cada centre puga impartir el projecte educatiu que haja determinat.

MODELS

PROGRAMES D’EDUCACIÓ BILINGÜE A LA COMUNITAT VALENCIANA:

• D’acord amb el que exposen Pascual, V. i Sala, V. (1992), “la peculiar distribució territorial del valencià i el castellà i el marc legal autonòmic impliquen, per al sistema escolar de la Comunitat Valenciana, l’adopció d’un tipus d’educació monolingüe, amb el castellà com a llengua d’instrucció i el valencià com a simple matèria d’estudi, per al territori de predomini lingüístic castellà

• Per al territori de predomini lingüístic valencià, En canvi, comporta un tipus d’educació bilingüe, amb el valencià i el castellà com a llengües d’instrucció, concretament anomenat model d’enriquiment.

• La característica fonamental PEB consisteix en el fet d’estar dissenyat per a tota la comunitat i no solament per als parlants de la llengua minoritzada.

• El seu objectiu primordial és que tots els membres, qualsevol que siga la llengua materna, assolisquen un domini efectiu de totes dos llengües, sense perjudici de l’aprenentatge d’una llengua estrangera en edats ben primerenques, o d’una altra més tard, si s’escau, mal que siga a nivells merament funcionals.

• Un programa d’educació bilingüe és, doncs, un patró didacticoorganitzatiu que [...] intenta adaptar-se al conjunt de variables (socials, sociolingüístiques, territorials, econòmiques, etc.) que conformen una situació educativa general.”

CLASSIFICACIÓ:

1. Atenent al territori (en els territoris de predomini lingüístic castellà -definits en l'Estatut d'Autonomia- el valencià s'estudia com a àrea, però també es poden aplicar Programes d'Educació Bilingüe o Plurilingües);

2.Atenenent a la llengua base d’aprenentatge;

3. Atenent a la llengua habitual de l'alumnat.

ELS ELEMENTS QUE ES TENEN EN COMPTE A L’HORA DE CONCRETAR ELS DIFERENTS PROGRAMES SÓN:

• La llengua de l’entorn, usada habitualment en l’entorn social de l’alumnat i habitual dels estudiants.

• La necessitat, des d’una perspectiva del plurilingüisme additiu, de fer un ús vehicular majoritari en valencià.

• L’actitud dels pares i les mares envers la presència del valencià al centre.

• La llengua base d’aprenentatge en què s’iniciarà la lectoescriptura i es vehicularan la major part dels aprenentatges.

CLASSIFICACIO DELS PEB EN EL SISTEMA EDUCATIU VALENCIÀ:

TERRITORI PREDOMINI LINGUISTIC CASTELLÀ:

• PROGRAMA BÀSIC: Tractament del valencià com a àrea.

• Es pot demanar l’excepció de l’assignatura.

Conviuen a la mateixa aula alumnat que vol donar l’assignatura, amb alumne que ha demanat l’excepció.

PROGRAMA D’INMERSIÓ LINGÜÍSTICA(PIL):

Els centres amb un nombre d'alumnes majoritàriament castellanoparlants, situats en els territoris de predomini lingüístic valencià, podran adoptar el Programa d'Immersió Lingüística.

El Programa d’Immersió Lingüística està pensat per a xiquets i xiquetes no valencianoparlants o que no viuen en entorns on el valencià és la llengua majoritària de comunicació.

A partir de l'opció voluntària de les famílies i del respecte a la llengua habitual de l'alumnat, el qual, mitjançant una metodologia específica, aconseguirà el domini de les dues llengües oficials i un rendiment òptim en els continguts de la resta de les àrees.

El programa està dissenyat per a que, a partir de la voluntat manifestada

pels pares, mares o tutors, l’alumnat puga assolir una competència lingüística en la llengua que no li és habitual.

• NOMÉS EN EDUCACIÓ INFANTIL I PRIMÀRIA.

-Este programa partix del respecte a la llengua pròpia de l’alumnat: en tot moment es respecta l’expressió espontània de l’alumne o alumna

¢ El castellà, com a àrea i com a llengua d’instrucció, s’incorpora a partir del primer o segon cicle de primària, segons el context sociolingüístic del centre. El castellà rep un tractament cada vegada més sistemàtic, de manera que els i les alumnes assolixen un domini formal.

¢ El PIL continua, de forma coherent, en ESO com a Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV). La major part de les àrees no lingüístiques tenen el valencià com a llengua vehicular d’aprenentatge .

PROGRAMA D’ENSENYAMENT EN VALENCIÀ(PEV):

• En les poblacions de predomini lingüístic valencià, els centres amb un nombre d'alumnes majoritàriament valencianoparlants podran adoptar, quan les condicions sociolingüístiques del context ho permeten,

• El Programa d'Ensenyament en Valencià, que comportarà l'ús del valencià com a llengua base d'aprenentatge en tot el tram de l’Educació Infantil i Primària.

-L’idioma que s’utilitza des de l’inici de l’escolarització és el valencià, amb una introducció del castellà, a nivell oral, també des del primer moment.

-Així, s’ afavorix que els xiquets i les xiquetes puguen anar desenvolupant un domini formal del valencià i, al mateix temps, puguen assolir un domini equilibrat del castellà, de manera que es puguen aconseguir els objectius previstos en els decrets de currículum

• El Programa d’Ensenyament en Valencià continua, de forma coherent, en ESO.

• En aquest programa la major part de les àrees no lingüístiques tenen el valencià com a llengua vehicular d’aprenentatge.

PROGRAMA D’INCORPORACIÓ PROGRESSIVA(PIP):

En els centres ubicats en les poblacions de predomini lingüístic valencià que no apliquen el Programa d'Ensenyament en Valencià o el Programa d'Immersió Lingüística, s'adoptarà el Programa d'Incorporació Progressiva.

La llengua base és el castellà. Durant l’etapa infantil, s’introduix el valencià a nivell oral, de manera que els i les alumnes entren en contacte amb l’altra llengua oficial que no els és habitual.

Este fet afavorirà un domini cada vegada més formal del valencià, fins que s’assolisquen els objectius previstos en el currículum per a les dos llengües oficials.

¢ El Disseny Particular del Programa d'Incorporació Progressiva inclourà:

-a partir de l’etapa primària, s’introduix l’assignatura de Valencià: llengua i literatura des del primer curs i l’assignatura de Coneixement del Medi Natural, social i cultural des de 3r de primària, impartides ambdues en valencià.

Els centres de les poblacions de predomini lingüístic castellà que figuren en l'article 36 de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià podran incorporar-se a un programa d'educació bilingüe, sempre partint de la voluntat prèviament manifestada pels pares o tutors.

• El Programa d’Incorporació Progressiva en l’ESO garantirà la continuïtat de l’aplicat en l’Educació Primària.

• Aquest programa comporta l’ús del valencià com a llengua vehicular en una part de les àrees no lingüístiques, d’acord amb les especificacions del Disseny Particular del Programa d’Educació Bilingüe DPP.

• Aquest disseny tractarà de garantir, almenys, l’ús del valencià com a llengua d’aprenentatge en dues àrees no lingüístiques en cada un dels grups.

PROGRAMA D’EDUCACIO BILINGÜE ENRIQUIT:

• L’ordre de 30 de juny de 1998 (DOGV núm. 3258, de 14 de juliol de 1998), permet que qualsevol centre de la Comunitat Valenciana incorpore des del 1r curs de l’Educació Primària l’ensenyament d’una llengua estrangera com a llengua vehicular o d’instrucció.

• Permet fomentar una primera aproximació a la llengua anglesa en el segon cicle de l’Educació Infantil a partir dels 4 anys, vehiculant en aquesta llengua una part dels continguts de les àrees curriculars.

• A l'hora d'aplicar un PEBE, cal determinar la proporció de l’ús vehicular del castellà, del valencià i de la llengua estrangera triada, d’acord amb els cronogrames orientatius dels annexos i tot respectant els mínims que s’estableixen pel que fa a l’ús vehicular del valencià i a les hores establertes per a l’ús i ensenyament de la llengua estrangera.

• De la mateixa manera, caldrà establir el moment i la seqüència d'introducció sistemàtica de cadascuna de les llengües del programa, així com definir el tractament de la lectoescriptura.

• S'hauran de prendre acords relacionats amb la metodologia i el tractament integrat de les llengües del programa.

• Per a poder aplicar el programa, els centres han de comptar amb l'acord del Consell Escolar, del Claustre i amb la conformitat de les famílies.

• Han d’elaborar el cronograma de distribució de temps per a cada una de les llengües curriculars i adoptar acords metodològics relacionats amb la didàctica integrada de llengües del programa i amb el tractament integrat de llengua i continguts.

• Durant el curs acadèmic 1998-1999 foren 53 els centres que van iniciar l'aplicació del Programa d'Educació Bilingüe Enriquit.

En el curs 2006-2007 ja apliquen este programa un total de 278 centres de la Comunitat Valenciana.

DPP:

El DPP és un document fonamental en la planificació educativa, perquè:

• Permet adoptar un determinat PEB adequat al centre.

• Ha de ser aprovat pel Consell Escolar (CE) i ha de permetre la discussió i el debat de decisions d'aspectes referents a l'ús vehicular del valencià.

• S’elabora prèviament al Projecte Curricular de Centre.

• Permet que l'administració educativa tinga coneixement de la situació de l'ensenyament i l’ús del valencià en cada centre.

• Permet prendre una sèrie de decisions respecte a l'ús del valencià com a llengua vehicular que després s'han de tenir en compte en la resta d’aspectes del Projecte Educatiu de Centre (PEC).

• Permet la dinamització i la promoció de l'ús vehicular del valencià entre els diferents col·lectius de la comunitat educativa de cada centre.

• Permet prendre una sèrie de decisions respecte a l'ús del valencià com a llengua vehicular que després s'han de tenir en compte en la resta d’aspectes del Projecte Educatiu de Centre (PEC).

• Per a l’elaboració del DPP els centres podran sol·licitar la col·laboració tècnica de l’Assessoria Didàctica per a l’Ensenyament en Valencià de la Direcció General d’Ordenació i Innovació Educativa i Política Lingüística.

• L’actual legislació indica quin són els centres que estan obligats a realitzar el DPP.

• Tots els centres de les poblacions de predomini lingüístic valencià i els centres de la zona castellanoparlant que apliquen algun programa d’Educació Bilingüe.

• Els centres d'ESO, de poblacions de predomini lingüístic castellà podran elaborar un DPP en el marc del PANL, en cas que apliquen un PEB.

3.MODELS D’ENSENYAMENT DE LES LLENGÜES COOFICIALS A LES CCAA.

1. Model Balear:

El model desenvolupat a les Illes balears és el de conjunció lingüística o bilingüisme integral, és a dir, en les diferents etapes educatives, els alumnes rebran com a mínim un 50% de les àrees en català.
Serà, el projecte lingüístic del centre qui especificara quines àrees s’impartiran en català i quines en castellà.

Així, en educació primaria, s’impartira obligatòriament, coneixement del medi en català a més del percentatge restant i en secundaria s’impartiran les àrees de les ciències socials i naturals.
Hui en dia, es vol implantar l’ensenyament trilingüe en aquest lloc amb el 33% d’angles, de castellà i de català.

2. Model català:

Aquest model es basa en el programa d’immersió lingüística, on tot l’ensenyament és en català menys les assignatures de literatura castellana i angles.

3. Model Gallec:

El model lingüístic d’aquest territori, també és bilingüe, es a dir s’imparteixen matèries en castellà i en gallec.

En educació primaria és obligatori estudiar la llengua i literatura gallega i el coneixement del medi, social i cultural en gallec a més d’altra assignatura en el 2on i 3er cicle.

En secundaria, els alumnes estudiaran en gallec llengua gallega i literatura, les ciències i una matèria de lliure elecció.
La resta de àrees, s’estudien en la llengua que propose el projecte educatiu del centre.

4. Model navarrés:

Aquest model, incorpora quatre models lingüístics diferents:
A: Ensenyament en castellà, amb el basc com a matèria.
B: Ensenyament de les matèries en castellà i basc.
D: Ensenyament en basc, amb el castellà com a matèria.
G: Ensenyament totalment en castellà, sense incorporar el basc.

Per això, aquest territori esta dividit en tres zones:

-Zona bascofona: ensenyament en basc obligatori(models A, B I D).
-Zona mixta: la incorporació del basc a l’ensenyament es realitza de forma gradual(tots els models).
-Zona no bascofona: en aquesta zona l’ensenyament del basc, és recolzada i finançada pels poders públics segons la demanda(models A i G).

Els centres de cada zona presentaran una so licitud per escrit a l’administració educativa sobre el model que han triat segons a les peticions dels pares i mares dels xiquets on assenyalen l’opció que han triat per a cursar l’escolaritat.

5. Model basc:

En aquesta comunitat, també existeixen 3 models:

A: Ensenyament en castellà, amb el basc com a matèria.
B: Ensenyament de les matèries en castellà i basc.
D: Ensenyament en basc, amb el castellà com a matèria.

També són els pares els encarregats d’elegir el model en cada centre.

BLOC:3.POLITICA LINGÜÍSTICA I ENSENYAMENT:

1.LLENGÜES I ENSENYAMENT A LA UNIÓ EUROPEA

L'Estat espanyol és un Estat plurilingüe, i així s'arreplega en la seua Constitució (1978):

• Preàmbul.-

La Nació espanyola [...] proclama la seua voluntat de [...] protegir a tots els espanyols i pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, les seues cultures i tradicions, llengües i institucions.

• Article 3.-1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure conèixer-la i el dret a usar-la.

3.-2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts.

3.-3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

• A més, i gràcies als Estatuts d'Autonomia, cada Comunitat Autònoma té poder legislatiu el que ha permès la promulgació de diverses Lleis de Normalització Lingüística:

▫ País Basc: Llei bàsica de Normalització de l'Ús del Basc (novembre, 1982).

▫ Catalunya: Llei de Normalització Lingüística de Catalunya (juny, 1983) i Llei de Política Lingüística (gener, 1998).

▫ Galícia: Llei de Normalització Lingüística de Galícia (juny, 1983).

▫ València: Llei sobre Ús i Ensenyament del Valencià (novembre, 1983)

▫ Illes Balears: Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears (juny, 1986)

▫ Navarra: Llei Foral del Basc de Navarra (desembre, 1986) i Decret d'Ús del Basc en les Administracions Públiques de Navarra (2001)” (Etxebarría, 2002:96)
Malgrat .

Models i exemples de política lingüística

• Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques: el principi de territorialitat i el principi de personalitat.

▫ El principi de personalitat permet que un individu disposi dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobi.

▫ El principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seva totalitat territorial.

Exemples:

• A Bélgica un belga de parla francesa té garantits tots els seus drets lingüístics a la zona sud del país, i un belga de parla holandesa els té en la zona nord. Si un ciutadatà canvia de zona lingüística ja no disposa dels seus drets lingüístics. Impera el principi de territorialitat. A Suïssa ocorre el mateix en cadascun dels cantons o regions (que disposen d’una sola llengua pròpia).

• A Finlàndia, en canvi, tots els parlants de suec (només un 10% aprox.) i de finès tenen els seus drets lingüístics garantits a tot el país. És el principi de personalitat.

• A l’estat Espanyol tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs, gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la castellana) i altres només una, l’oficial a tot l’estat.

• La majoria d’estats tenen una política lingüística en què només es reconeix una sola llengua oficial i els ciutadans que en parlen una altra no tenen cap dret lingüístic: França, Itàlia, EUA, Grècia, Rússia, Marroc, Turquia...

2. POLITICA LINGÜÍSTICA I ENSENYAMENT

Totes les comunitats linguistiques minoritzades que volen recuperar la seua llengua i cultura han d’embrancar-se, en procesos globals de normalització lingüística.

El paper de l’escola en els procesos de normalització d’una llengua minoritzada es important ja que és un més dels agents socials implicats, i com a tal, hauria de realizar algunes funcions molt importants del procés.

-Difondre la norma de la llengua minoritzada.

-Facilitzar l’adquisició d’aquesta per part de la población més jove.

-Norrmalització, tant de la propia institució escolar com de comunitat educativa de qué es nodreix.

Per això, no hi ha cap dubte, doncs que l’escola és un instrument privilegiat en la política lingüística d’un país.

Lamentablement,malgrat aquest esforç ímprobe,la situacio del valencià no es gens afalagadora ni dins del sistema escolar ni dins del cos social.

Per aquest motiu, cal fer un projecte politic de futur que vertebre i done sentit a tos els esforços per tal d’assumir un canvi drastic en les competencies linguisiques i en les normes d’us de la llengua.

Aprovat l’Estatut d’autonomia i la Llei d’us i ensenyament del valencià,es va reformar l’educacio integrant un model d’educació bilingüe, amb l’objectiu del domini de les dues llengües en pla d’igualtat per part de tots els alumnes prescindint de la llengua habitual en iniciar l’escolaritat.

Per aplicar això, es van fer tres programes:

1.Programa d’ensenyament en valencià(PEP)

2.Programa d’incorporació progressiva(PIP)

3.Programa d’inmersió linguistica(PIL)

Pero a pesar d’això, despres de l’aprovació de la LUE, nomes un 29% de l’alumnat, rep l’ensenyament en valencià, malgrat el creixement de la demanda, un creixement lent.

3. PROPOSTA DE DECRET .../2011, DEL CONSELL, PEL QUAL ES REGULA EL PLURILINGÜISME A LA COMUNITAT VALENCIANA.

-El decret consta de...

— VIII CAPÍTOLS

— 21 ARTICLES

— 1 DISPOSICIÓ TRANSITÒRIA

— 1 DISPOSICIÓ DEROGATÒRIA

— 1 DISPOSICIÓ FINAL

— i 4 ANNEXOS

-Justificació – Introducció:

— El coneixement dels idiomes constituïx un element essencial per al desenvolupament personal i professional de les persones;

— al seu torn, l’ensenyança d’idiomes, com a complement del necessari coneixement i ús del castellà i del valencià, s’emmarca en el procés d’implementació i generalització dels programes plurilingües.

— Té com a objectiu fer efectiva la voluntat de protegir i desenvolupar el ric patrimoni de les distintes llengües europees, perquè això es convertisca en una font d’enriquiment i comprensió mútua entre les persones.

— Parla sobre l’article 3 de la Constitució espanyola. Dels drets lingüístics de tots els spanyols.

— També de l’Estatut d’Autonomia del 2006: que determina en l’article sèptim que «l’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià.».

— De la LUEV de 1983, art. 18.1 que la incorporació del valencià a l’ensenyança en tots els nivells educatius és obligatòria, segons zones valencianoparlants i castellanoparlants.

— De la Llei Orgànica 2/2006 d’Educació: art. 2: que el sistema educatiu espanyol s’orientarà a la consecució dels fins següents:

— La capacitació per a la comunicació en la llengua oficial i cooficial, si l’haguera, i en una o més llengües estrangeres.

— Es parla de l’enorme patrimoni cultural que suposa viure i conviure en una comunitat bilingüe: enriquiment, marc normalitzat, ..., lluny de convertir-se en motiu de qüestió, sumen i s’han convertit en punt d’unió, en ponts per a la comunicació, l’enteniment i el creixement de la societat valenciana.

-Aplicació de Programes Bilingües:

— Des de 1997: PIP, PIL i PEV

— Idioma estranger el PEBE, des de 1998.

— A més, des del 2008-2009, els centres poden impartir Educació per a la Ciutadania en anglés.

— Complementàriament a l’oferta existent de llengües estrangeres (anglés, alemany, francés, italià,...), la Conselleria d’Educació –a través de l’Orde 64/2010, de 16 de juny–, ha incorporat des del curs acadèmic 2010-2011 la matèria optativa Llengua i Cultura Xinesa a l’ordenació de l’Educació Secundària Obligatòria. Més recentment, a través de l’Orde 19/2011, de 5 d’abril, de la Conselleria d’Educació, ha establit la Xarxa de Centres Docents Plurilingües a la Comunitat Valenciana, els components de la qual es caracteritzen per impartir en el seu currículum almenys una àrea, matèria o mòdul en llengua estrangera, preferentment en anglés.

— Per això, la Generalitat aspira a aconseguir la qualitat que permeta a l’alumnat adaptar-se a les exigències de la nova societat del coneixement, en la qual el domini de l’anglés i altres llengües estrangeres, i de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació es convertix en ferramenta bàsica del progrés; així ho considera en els seus respectius decrets curriculars autonòmics per a les distintes ensenyances del sistema educatiu.

— Recorda que el proper curs 2011-2012, PAU: prova d’anglés oral.

— El Decret que es presenta –seguint les directrius i recomanacions del Consell d’Europa i la Comissió Europea–, pretén,

— en primer lloc, donar un tractament a les llengües cooficials que garantisca l’adquisició de competències lingüístiques en castellà i en valencià de forma equilibrada;

— en segon lloc, donar resposta a la creixent demanda social, tant per part de les famílies com de l’alumnat i dels centres, d’avançar progressivament cap al plurilingüisme, que definix les societats més avançades;

— en tercer lloc, reconéixer l’esforç dels centres docents de la nostra Comunitat pel plurilingüisme –en consonància amb la decidida aposta de la Generalitat–, i, al mateix temps, incentivar i afavorir l’existència de programes plurilingües progressius; en quart lloc, facilitar la indispensable formació del professorat en matèria de llengües estrangeres, especialment en el tram corresponent a l’Educació Secundària, tal com apunta el Llibre Blanc de l’Ensenyança Secundària.

— En definitiva, el Decret aspira a millorar la competència lingüística del nostre alumnat, tant en llengües estrangeres com en les llengües oficials de la Comunitat Valenciana.

-Per acomplir tot això:

— El present decret regula el plurilingüisme a través d’un programa plurilingüe amb nivells de caràcter progressiu (inicial, avançat), a implantar en un període màxim de sis cursos acadèmics;

— garantix la presència equilibrada en totes les etapes del valencià i del castellà, respectant el dret de les famílies que els seus fills i filles reben les primeres ensenyances en la seua llengua habitual, ja siga esta el valencià o el castellà;

— aspira que les famílies puguen disposar, en qualsevol centre docent de la Comunitat Valenciana, de l’opció que faça possible que els seus fills i filles estudien en valencià, en castellà i, al mateix temps, en una llengua estrangera, preferentment en anglés;

— amplia el plurilingüisme a totes les ensenyances, respectant la persona i les seues diferències individuals, reconeixent les potencialitats de cada un i les seues necessitats específiques;

— introduïx un Programa Plurilingüe Inicial –comú a tots els centres–, ampliable a un Programa Plurilingüe Avançat;

— preveu l’existència d’una xarxa de centres plurilingües;

— planteja, per a cada centre docent, un projecte lingüístic;

— finalment, facilita la necessària capacitació del professorat en llengües possibilitant la certificació que acredita el domini de les competències corresponents al nivell B2 del Marc Comú Europeu de Referència per a les Llengües.

— Resulta evident que, per a complir les expectatives d’este decret serà necessari adoptar mesures complementàries, entre les quals destaca disposar d’un professorat format en llengües estrangeres que domine les metodologies, les tecnologies de la informació i del coneixement i, al mateix temps, dispose de recursos didàctics adequats.

-Capítol 1: Disposicions comunes:

— Article 1: Objecte i àmbit d’aplicació:

1. Regular el plurilingüisme en EI, EP, ESO i BAT.

2. Decret per a centres públics i privats concertats. Els privats també es poden adherir.

-Capítol II:
Les llengües cooficials de la CV:

— Article 2: El tractament de les llengües cooficials en els programes plurilingües

1. El Prog. Plurilingüe HAURÀ DE GARANTIR, en tot cas, la presència equilibrada en el currículum de les àrees, matèries o mòduls en relació als dos idiomes oficials de la CV.

2. En totes les àrees, matèries o mòduls, a excepció de les lingüístiques (valencià, castellà, llengua estrangera), l’alumnat podrà expressar-se de forma oral i escrita en valencià o en castellà; no obstant això, es procurarà que l’alumnat utilitze la llengua en què s’impartix l’àrea, matèria o mòdul.

3. Els centres docents de la Comunitat Valenciana hauran d’assegurar que el seu alumnat adquirisca al finalitzar l’educació bàsica una competència lingüística semblant en valencià i en castellà.

4. No obstant el que disposa l’apartat anterior, de conformitat amb el que disposa l’article 24.1 de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament del Valencià, l’obligatorietat d’aplicar el valencià en l’ensenyança en els territoris assenyalats com de predomini valencianoparlant, quedarà sense efecte de manera individual quan els pares o tutors que ho sol·liciten acrediten fefaentment residència temporal a la Comunitat Valenciana i expressen, al formalitzar la inscripció, el desig que els seus fills o tutelats siguen eximits de l’ensenyança en valencià.

-Capítol III:
Els Programes Pluringües

Article 3. Principis comuns

1. Els programes plurilingües hauran d’adaptar-se a la persona i a les seues diferències individuals. Des d’aquest plantejament es vetlarà tant pel respecte com dels seus interessos.

2. Els Programes Plur. Aspiren al fet que les famílies puguen disposar, en qualsevol centre de la CV, de l’opció que faça possible que els seus fills i filles estudien en valencià, en castellà i en anglés.

3. L’enfocament d’acció per al desenrotllament de la competència comunicativa de l’alumnat serà el que adopta el MARC COMÚ EUROPEU DE REFERÈNCIA PER A LES LLENGÜES (MCER)

— Article 4: El Programa Plurilingüe Inicial

1. El PPI es caracteritza per la presència equilibrada en el currículum de les àrees, matèries o mòduls no lingüístics en relació als dos idiomes oficials de la CV; així com almenys una llengua estrangera (sempre, preferentment en anglés).

2. El PPI serà comú a tots els centres del CV

3. El PPI permetrà que els centres que voluntàriament així ho desitgen puguen implantar un programa plurilingüe avançat.

· Article 5. El PPAvançat

1. El Programa Plurilingüe Avançat es caracteritza per la impartició d’almenys una àrea, matèria o mòdul no lingüístic en una llengua estrangera, preferentment en anglés.

2. Els centres docents podran impartir un nombre superior d’àrees, matèries o mòduls no lingüístics en una llengua estrangera (preferentment en anglés), sempre que no superen estes un terç del total de les corresponents a cada ensenyança.

— 3. El Programa Plurilingüe Avançat haurà de garantir, en tot cas, l’equilibri proporcionat de les àrees, matèries o mòduls no lingüístics a impartir en valencià i en castellà.

— Els centres docents que duguen a terme un programa plurilingüe avançat adquiriran un compromís de continuïtat amb este ques’estendrà fins a la finalització de l’etapa.

— 6. Estos centres, en cas de pertànyer a la Xarxa de Centres Docents Plurilingües en la Comunitat Valenciana, es beneficiaran de:

a) Cursos monogràfics i d’especialització dirigits al professorat que impartisca, almenys, una àrea, matèria o mòdul no lingüístic en una llengua estrangera. Esta formació tindrà lloc preferentment en els mateixos centres docents.

b) Una assignació específica corresponent als gastos de funcionament dels centres.

c) Un distintiu específic, tal com determina l’article 9 de l’Orde 19/2011, de 5 d’abril, de la Conselleria d’Educació, per la quals’establix la Xarxa de Centres Docents Plurilingües a la Comunitat Valenciana.

— La Conselleria determinarà mecanismes de reconeixement del professorat que impartix en una

— El Programa Plurilingüe Avançat haurà de garantir que, a la finalització de l’ensenyança obligatòria i, sense perjuí de les excepcions regulades en la normativa en vigor, els alumnes i les alumnes estiguen capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, indistintament les tres llengües (valencià, castellà i anglés).

— Article 9. El Programa Plurilingüe Inicial en l’Educació Secundària Obligatòria (ESO)

— El PPI iniciat en EP tindrà continuïtat en l’ESO

— Las matèries lingüístiques (Castellà: Llengua i Literatura, Valencià: Llengua i Literatura, i Llengua estrangera), s’impartiran necessàriament en la seua pròpia llengua.

— Las matèries Ciències Socials, Geografia i Història, així com Ciències de la naturalesa i Biologia i Geologia s’impartiran en valencià. Les matèries Matemàtiques, tecnologies i Física i Química s’impartiran en castellà.

— Correspondrà al Consell Escolar, a proposta de la Comissió de Coordinació Pedagògica –i una vegada oït el claustre de professors–, determinar en quina llengua oficial de la Comunitat Valenciana s’impartixen les matèries restants, tenint en compte que sempre i en qualsevol cas la impartició d’estes en valencià i en castellà haurà de ser equilibrada, distribuint-se en un percentatge semblant.

— Article 14. El Programa Plurilingüe Avançat en l’Educació Secundària Obligatòria (ESO)

— Idem que el PPI ha excepció del punt 9.

— Correspondrà al Consell Escolar, i a proposta de la Comissió de Coordinació Pedagògica –una vegada escoltat el claustre de professors–, determinar en quin idioma (castellà, valencià, anglés) s’impartixen les restants matèries, garantint que les matèries en valencià, castellà i anglés es distribuïsquen en un percentatge semblant.

-CAPÍTOL VIII
CERTIFICACIÓ, HOMOLOGACIÓ I CAPACITACIÓ DEL PROFESSORAT

Article 19. Capacitació i certificació del professorat

— 11. La conselleria competent en matèria d’Educació facilitarà la capacitació del professorat dels d’ensenyança no universitària en llengües. Esta capacitació permetrà especialment impartir àmbits, àrees, matèries o mòduls no lingüístics en una llengua estrangera, preferentment en anglés.

— 12. Qualsevol certificat reconegut per la conselleria competent en matèria d’Educació que acredite el domini de les competències corresponents al nivell B2 del Marc Comú Europeu de Referència per a les Llengües en l’idioma corresponent capacitarà el professorat per a impartir una matèria o mòdul en l’Educació Secundària i en el Batxillerat.

-DISPOSICIÓ DEROGATÒRIA
Única. Derogació normativa

— Queda derogat el Decret 79/1984, de 30 de juliol, sobre l’aplicació de la Llei 4/1983, d’Ús i Ensenyament del Valencià; així com totes les disposicions que del mateix rang o d’un rang inferior s’oposen al que disposa el present decret; així mateix, queden derogats els programes d’educació bilingüe a què fa referència l’article 88 del Decret 233/1997, de 2 de setembre, del Govern Valencià, pel qual s’aprova el Reglament Orgànic i Funcional de les Escoles d’Educació Infantil i dels col·legis d’Educació Primària i els programes d’educació bilingüe previstos en l’article 102 del Decret 234/1997, de 2 de setembre, del Govern Valencià, pel qual s’aprova el reglament orgànic i funcional dels instituts d’Educació.

Lletres i més lletres

Pàgines

TEORIA

CONCEPTES

BLOC 1:CONTACTE DE LLENGUES

BLOC:3.POLITICA LINGÜÍSTICA I ENSENYAMENT:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

EL NOSTRE FUTUR SÓN ELLS

Translate